Es fa fosc i aviat, la meva família i jo, buscarem camins diürns. De moment estem atrapats, així que esperarem ferms. Gambes hidratades i joiós krill, és del poc menjar que hi ha aquí. Les libèl·lules mengen nèctar on poden. El meu fill ha portat raïm, el tenia dins la motxilla i no ho sabíem. Gràcies, fill. Quin raïm més sublim què m'has portat. Miro per un telescopi que he trobat. No veig res. Busco una moneda, en trobo una a la butxaca esquerra de la meva jaqueta. Sabia que en tenia una! Comença a ploure, guio la meva família perquè s'amaguin sota uns arbustos, jo em quedo sota la pluja. Poso una moneda i miro pel telescopi, veig un home alt, i un altre de més baix. Són vigilants. Dic a la meva família: «ells us vigilen. Tenen un walkman. S'acosten, venen cap a nosaltres».

Estic xop de cap a peus, i començo a delirar. Sé que he dit alguna cosa als vigilants, però no sé exactament què els he dit. No sé què estic dient. Fa una bona estona que estic sota la pluja. No em queden forces, em deixo caure a terra i tanco els ulls. Tot és pau i tranquil·litat.

Em desperto a l'hospital, allà davant tinc la meva família i els dos vigilants. Quan pregunto on soc, em diuen que en un l'hospital. Pregunto on és aquest hospital i em diuen que és a Nova York. M'expliquen que m'he desmaiat al zoo.

Un dels guàrdies de seguretat es disculpa per haver-nos tancat allà. Ens regala una altra entrada. No la volem pas. No volem tornar a passar aquest mal tràngol. 
 

< Relat anterior
>Índex<
Següent relat >

 (Relat publicat originalment: novembre 2022)