—Què hi faig, aquí? Per què he entrat al bosc? I com puc trobar la sortida? —es preguntava un noi que s'havia perdut al bosc. Portava una motxilla buida i duia a la mà un entrepà de formatge i pernil dolç, tot i que el seu entrepà preferit, era el de tonyina.

Camina que caminaràs, va trobar-se un follet que demanava menjar, i el noi, tot i que tenia gana, va decidir ajudar-lo donant-li mig entrepà.

El follet va engolir l'entrepà tan de pressa com va poder i després va dir:

—Soc un follet, i tu m'has ajudat, per tant, ara soc el teu follet i aniré allà on tu vagis.

—Tu saps com sortir d'aquí? —va preguntar el noi.

—Oh, i tant, només m'has de seguir a mi —va dir el follet.

El follet va ajudar el noi a sortir del bosc i, de seguida, eren en un lloc que el noi coneixia.

—Adeu, follet, gràcies per ajudar-me a trobar el camí.

—No, si jo vinc amb tu!

—No, no pots! Què diran els meus pares? I els meus amics?

—Com que m'has ajudat, aniré allà on tu vagis i ni els teus pares ni els teus amics em veuran —va dir el follet.

—D'acord, vine.

Des d'aleshores, cada cop que el noi caminava, el follet el seguia i cada cop que el follet tenia gana deia:

—Ei! M'has de donar menjar! —i el noi, li donava menjar.

—Fill, no mengis a l'habitació! —li deien els seus pares, però ell, havia d'agafar menjar per al follet.

—Cada dia és més estrany el nostre fill, ara li agrada més el pernil dolç i el formatge que la tonyina —deien els seus pares.

El noi estava fart del follet. Fins i tot quan havia d'anar a fer un riu, el follet era allà molestant.

—No em deixes concentrar! —deia el noi.

Un dia, aquell noi va anar a l'òpera i va comprar una entrada.

—I aquest homenet ve amb tu?

—Sí, em segueix a tot arreu on vaig.

—Aleshores, també ha de pagar entrada.

—Però si jo no tinc diners! —va dir el follet.

I el noi, que no volia perdre's l'òpera, va haver de pagar dues entrades.

Allò va fer que els diners del noi s'acabessin aviat.

A més no li va servir de gran cosa pagar dues entrades. Només havia passat mitja hora i el follet va cridar:

—Tinc molta gana!

I allò, va ressonar per tota la sala. Els van fer fora de l'òpera i al noi li van prohibir l'entrada durant tres mesos.

—Em vas dir que no et veurien! —va cridar enfadat el noi.

—Sí, només els teus pares i amics, no vas dir res de l'altra gent.

—En això tens raó.

Un cop a l'habitació, aquella mateixa nit, mentre estaven veient una sèrie a la televisió, el follet va dir:

—Tinc gana, vull pernil dolç!

I el noi li’n va donar, però va pensar:

«Avui és l'últim cop que te'n dono, demà vindràs al bosc amb mi.»

Només feia un mes que el noi havia conegut el follet, però ja n’estava fart.

—Bon dia, follet.

—Bon dia. Avui et veig més alegre, que hi ha novetats?

—Sí.

—Ja veig que estàs preparant un bon entrepà de formatge i pernil dolç. Gràcies, és el meu preferit.

—Sí, ja ho sé, per això te'l faig.

—I no et fas un entrepà per a tu?

—No, no tinc gana —va dir el noi, mentre pensava: «a més, tornaré aviat a casa, l'entrepà de tonyina ja me'l menjaré allà».

El noi va posar-se l'entrepà a la motxilla i va dir:

—Vinga, segueix-me.

—Si això ho faig sempre! A on anem, avui?

—D'excursió al bosc, et sembla bé?

—A mi? Perfecte, tot el que fas m'agrada, ja fa molts mesos que vinc amb tu.

—Molts mesos? És clar, els mesos de follet deuen tenir més dies que els dels humans.

—No, són iguals. Si t'ho expliqués, no ho entendries pas. Ha, ha, ha —va riure el follet.

Un cop eren al mig del bosc, el follet va dir:

—Ja sé què vols fer.

—Què?

—Abandonar-me.

—No és veritat! Jo mai no faria una cosa així!

—Vols dir? Si ja van cinc vegades que m'abandones!

—Però què dius? Si és el primer cop! A més, no t'estic abandonant, t'estic tornant al teu lloc.

—Si em respons amb sinceritat a la següent pregunta, et diré com ho has de fer perquè no et torni a seguir.

—D'acord.

—De debò que vols abandonar-me aquí?

—Sí, no ho suporto més, això que em segueixis a tot arreu on vaig.

—Està bé, aleshores quan et demani menjar, no me'l donis i seré lliure, i ja no et molestaré.

—Ho dius de debò?

—És clar. Així funciona. Però me l'has d'ensenyar, si no, no funcionarà.

—D'acord.

El noi va obrir la motxilla i va treure l'entrepà.

—Estigues atent, que ja estic a punt de dir-ho… Tinc… tinc… tinc… gana! —va cridar el follet, i el noi no li va donar l'entrepà. El follet va desaparèixer, i en aquell moment, el noi va perdre la memòria.

—Què hi faig, aquí? Per què he entrat al bosc? I com puc trobar la sortida?