Aquell dia vaig despertar-me amb la intenció de tallar-me la barba amb tisores. Feia més de mig any que no m'afaitava i era bastant llarga.

Vaig mirar el rellotge, eren les deu del matí. Llavors, vaig anar al lavabo, vaig rentar-me la cara i em vaig mirar al mirall, que era rodó.

Vaig agafar les tisores, i vaig començar a tallar. A mesura que ho feia, els pèls anaven saltant.

Així va ser fins que vaig parar de tallar-me’ls. Encara no havia acabat, però uns quants pèls van saltar fins a arribar-me als ulls.

Quina picor! Era horrible! No els podia obrir. Picava més que l'àcid d'una llimona. Vaig obrir l'aixeta com vaig poder, i amb l'ajuda de les mans, em vaig rentar la cara.

En obrir els ulls, ho vaig veure tot quadrat: la cara, els ulls, el nas, les orelles. I fins i tot el mirall, que sempre havia sigut rodó, ara era quadrat.

Vaig estar molta més estona mullant-me els ulls, i quan per fi vaig treure’n tots els pèls, tot va tornar a la normalitat. Vaig mirar l'hora i encara eren les deu del matí. Era com si hagués anat enrere en el temps, perquè no hi havia ni un pèl a la pica. És per això que encara tinc la barba llarga. No me la puc tallar. Fa mig any que ho intento, però no hi ha manera… Ho sento, però… La barba no vol ser tallada…