Aquell matí, em vaig despertar malhumorat per culpa del soroll del timbre. Qui podia trucar tan d'hora? Em vaig preguntar. Vaig sortir del llit, vaig mirar per l'espiell de la porta. Era la meva xicota. Aleshores em vaig alegrar.

— Veig que estàs content. —va dir-me ella.

— Sí, és que és el primer cop que vens a casa meva.

— He vingut perquè necessito que em facis un favor.

— Quin?

— Vull fer un trio *musical*, i necessito el teu *piano*. El puc veure?

— Sí, és clar que sí. Passa, passa, com si fossis a casa teva.

— Mira, és aquí.

— Oh, que gran que és! El puc tocar?

— Oi tant que sí.

— A quantes persones els has deixat tocar el teu *piano*?

— Tothom qui entra a la meva habitació, acaba tocant el *piano*.

— Deus estar-ne orgullós.

— Oi tant, el vaig heretar del meu pare.

— Ja veig que presumeixes de *piano* i de pare.

— Sense l'ajuda del meu pare, no l'hauria après a tocar.

— Segur que tard o d'hora algú te n'hauria ensenyat.

— Sí, potser sí. Tu ets una gran professora de *música*. En una altra vida, tu hauries sigut la meva professora.

— Sí, però el meu somni és fer un trio *musical* i deixar de donar classes.

Li vaig deixar el meu *piano*, que el vam haver de *baixar* entre els dos *per les escales*. Dies més tard, va *fundar* el trio *musical*

I així va ser com la meva xicota, va muntar un trio *musical*, amb dues amigues seves i el meu *piano*.

El *grup* va ser tot un èxit, i la meva xicota va deixar de treballar com a professora de *música*.

< Relat anterior
>Índex<
Següent relat >

 (Relat publicat originalment: juliol 2022)