Una vegada hi havia una noia que va morir jove en una carretera. La seva ànima, però, va quedar-se a la terra, ja que en dirigir-se cap a la llum blanca celestial, la van avisar que tenia una cosa pendent per fer abans de deixar-la entrar: havia de trobar l'amor.

A la universitat on estudiava va veure un noi, i s'hi va enamorar a primera vista. La sorpresa va ser mútua, ja que ell la podia veure i no li tenia por, més aviat la trobava fascinant.

S'estimaven, sí, però el seu amor no era correspost, ja que per demostrar-ho, no valien les paraules, faltava contacte, ella necessitava un cos…

Van posar-se d'acord i van escollir una noia (segons ells) normaleta, perquè si agafaven la més popular, això hauria perjudicat la seva imatge.

Amb el pas del temps cada vegada anaven agafant noies més maques, fins i tot eren elles les que volien quedar amb el noi.

Ella posseïa les noies i es mirava al mirall. Qualsevol noia de la seva edat hauria fet el mateix, amb un vestit. Utilitzava les noies, com si de vestits es tractessin.

— Oi que estic preciosa? —li preguntava a la seva parella mentre es tocava el seu nou cos. Ell, responia que sí i aleshores anaven a festejar.

Quan ja havia canviat de noia i a la universitat ja no n'hi havia cap de nova, va començar a repetir cossos. Les que repetien, van començar a tenir por: es pensaven que el noi les drogava i els feia coses rares. A més, ell ja no volia festejar més, no d'aquesta manera. Li agradava més al principi, com quan es van conèixer, amb les miradetes que es feien i els petons, ja en tenia prou. Ell volia ser feliç i no ho era.

Ella, en canvi, estava boja, i cada cop es tornava més egoista i avariciosa: volia cada cop un cos millor…

Van discutir i ella, en veure que ell tenia raó, es va enfadar i el va escanyar fins que va morir. La noia va sortir espantada del seu cos prestat i es va amagar en un racó, tapant-se la cara amb les mans.

Estava esperant la venjança del seu xicot, però en comptes de rebre un cop, va notar la carícia tendra d'una abraçada.

Va apartar les mans, va alçar els ulls i va demanar perdó i va dir que ho sentia molt. Ell la va perdonar, però no tot era tan fàcil, ells estaven abraçats en la grisor de la mort fins que es va obrir la llum del cel, que va començar a xuclar el noi. Les ombres de l'infern van fer el mateix amb la noia, van entrellaçar els braços per última vegada fins que una veu provinent de la llum els va dir:

— Si tant us estimeu… Està bé, us podeu quedar al purgatori!

La llum es va apagar, les ombres van marxar deixant de succionar-los i allà es van quedar, feliços en el trist, gris, infinit i immortal purgatori.

 

< Relat anterior
>Índex<
Següent relat >

 (Relat publicat originalment: octubre 2022)