— Vull que em torneu els diners, els vull treure d'aquest banc.

— Impossible, se'ls ha menjat un elefant amb la seva boca.

— Recupereu-los, els diners eren meus.

— No ho podem fer, això.

— Aleshores, demaneu un crèdit.

— Ha estat un imprevist.

— Aleshores hauríeu de tenir assegurats els imprevistos, ja que són els nostres diners.

— Ja ho sé. Però ha entrat i se'ls ha menjat.

— I ara què faig jo? Vull el llibre de reclamacions.

— També se l'ha menjat.

— Hi ha proves de tot el que dius? Potser amb imatges, l’asseguradora us ho cobreix.

— D'acord, vaig a mirar les càmeres.

— Si tarda mitja hora més, me'n vaig d'aquí…

— Perdó pel retard, ja he tornat, i tens raó, hi surt l'elefant menjant-se els diners. Enviaré aquestes imatges a l’asseguradora, i ja et diré alguna cosa.

La trucada amb l’asseguradora va anar més o menys així:

«Ja us ha arribat el vídeo? És molt important que el mireu. I què?

Em donareu els diners de la indemnització? No, no és per a mi, sinó pels meus clients».

No n'estic segur de si van ser aquestes paraules o unes altres, el cas és que em van donar els diners de l’assegurança. Després vaig tornar al zoo i vaig agafar els diners que el meu company, l'elefant, s'havia guardat a la boca.