— Avui tenim un convidat molt especial. Passi, passi. Ens pot dir el seu nom?

— És clar, em dic Damià.

— Damià?

— Sí. Què passa? No em puc dir Damià?

— És clar que sí! Més faltaria… i de cognom com es diu?

— T’ho diré, però no et burlis de mi. M’ho promets?

— Oi tant. Com es diu?

— Damià.

— No, no, de cognom.

— Ah! Em dic Coronavirus, però des de sempre, m’he dit així. Saps una cosa?

— Quina?

— Jo volia ser famós, i ho vaig intentar de moltes formes diferents, però cap d’elles m’ha portat a la fama, fins ara. La gent que m’ha conegut fa poc creu que… Jo soc el creador del virus. I per això soc aquí, per desmentir-ho: jo no en soc pas el creador, però el meu pare sí, i per això, ell li va posar el seu cognom.

— Ens està dient que el seu pare és el creador d’un virus que ha matat molta gent?

— Sí. Però ell no volia matar ningú. El meu pare era a la Xina, fent un projecte secret per buscar una cura contra el càncer i li va caure el cafè al damunt de la placa de petri i… bum: allà va començar tot.

— Ens està dient, que tot és culpa del cafè?

— No, jo no estic dient això… l’únic que després va venir un ratpenat, que amb la seva llengua va llepar allò… en acabat aquell ratpenat va xuclar la sang d’un pangolí, i la cosa se’ns va escapar de les mans.

— No vol dir que s’ho inventa, això que diu?

— És clar! Jo volia ser famós, i ara gràcies a aquesta bajanada que m’he inventat ja tinc els meus minuts de fama.

— Aleshores de cognom… no es diu Coronavirus?

— No, tot era inventat.

— I aleshores com es diu, de cognom?

— Sarscov… Crec que és rus. El meu nom real és Damien Sarscov, per servir-lo.