Per fi m’han agafat per una feina, i avui és el meu primer dia. No és que m’agradi massa, però tampoc em desagrada. És la feina que he trobat i la faré tan bé com pugui.

Que de què treballo? Soc cuidador d’infants. Així que, com que avui era el meu primer dia, aquest matí havia d’agafar el transport públic per arribar a casa d’un nen que havia de cuidar, però hi ha hagut imprevistos, ja que abans d’arribar a l’estació d’autobusos he començat a saltar.

Jo… no ho he fet expressament, ha estat el meu cos que ha volgut fer un salt. Un? No, més d’un. Ja que no he parat de saltar. De fet, encara segueixo saltant. En aquell moment, he pensat «Però què passa? No puc parar de saltar!» Així que m’he començat a preocupar… No podré treballar bé, si vaig saltant… de fet, no podré arribar a casa d’aquell nen perquè, si vaig saltant, tothom pensarà que m’he tornat boig.

Imagina’t, tu anant amb cotxe, i jo saltant per la carretera. «No! Això sí que no!», m’he dit, i aleshores he trucat als pares del nen i els he dit que m’he posat malalt. És cert que m’agradaria explicar la veritat, però no m’haurien cregut pas. Per què em passa això, a mi? No hi ha dret! Justament m’ha de passar avui, que tinc feina…

Ja són les cinc de la tarda, i encara salto. No puc parar de pensar per què el meu cos ha decidit saltar sense parar. En fi… Al final no he utilitzat el transport públic ni res. Fa molta estona que he arribat a casa i no m’ho trec del cap. Per més que hi penso, no trobo res que m’ho faci comprendre… Miro la taula i em fixo en els anuncis de feina que hi ha en el diari. Hi ha un anunci amb el títol subratllat amb retolador vermell que resa: es busca cangur d’infants. És l’anunci del qual m’han donat feina. Ja ho tinc! Cangur! Els cangurs salten, i jo també. Hauria d’haver-me esperat i agafar una feina que m’agradés més. Un cop comprès, el meu cos ha decidit parar de saltar, i jo he decidit buscar una feina diferent.