Aquell dia vaig sortir de casa tot cantant una cançó que se m’havia enganxat al cap.

La cançó, per sort, era bonica i m'agradava força.

Vaig passar per un carrer i vaig notar un cop a l'esquena.

Em vaig girar i vaig veure un noi amb una pilota.

— Perdó. —va dir— Ha estat sense voler. —va afegir.

Aquell cop de pilota va fer que deixés de cantar aquella cançó que se m'havia enganxat.

Jo no ho sabia, pas, però llavors tenia una altra cosa enganxada, i no en el cap, sinó a l'esquena.

En passar per davant d'un parc, alguns infants, en veure'm, van decidir seguir-me.

Vaig passar per una botiga per comprar un parell de coses que necessitava, i allà, els infants també m'estaven seguint. Començava a tenir por. Por per no entendre per què em seguien.

Finalment, el venedor em va dir:

— Tens un paper enganxat a l'esquena.

Aleshores, el va tibar, i me'l va ensenyar. El paper hi deia: segueix-me.

I en aquell moment vaig pensar… Com pot ser? Si ningú m'ha tocat l'esquena.

I aleshores, ho vaig deduir… aquell noi de la pilota, en realitat no l'havia xutat contra mi, sinó que ho va fer veure, i el que realment va fer, va ser enganxar-me aquell paper.