Aquell dia vaig entrar al Restaurant l'Estem. Tenia la taula número tres, reservada per a mi. Quan hi vaig seure, va sonar el telèfon. Era un telèfon de color vermell que feia el so típic dels telèfons clàssics. I en sonar el vaig agafar.

— Sí, digui?

— Benvingut al nostre restaurant. Mantinguis a l'espera, aviat l'atendrem.

— Hola, soc el cambrer, què desitja?

— Una ampolla de vi. —vaig dir.

— D'acord, esperi’s un moment. —va dir, i després va penjar.

Mentre esperava, altre cop va sonar el telèfon fix que hi havia a la taula.

— Sí? Digui? Qui hi ha?

— Soc el cambrer. —va dir des de l'altra banda del telèfon.

— Per què a cada taula hi ha un telèfon?

— Per trucar els clients.

— I em portes el que t'he demanat o no?

— Oi tant, ara vindré, és que l'he d'anar a buscar a la botiga d'aquí al costat, ja que se'ns havia acabat.

Al cap de deu minuts, va arribar el cambrer.

— Tingui, aquí té.

— I aquest plat?

— Ah res, que se'ns han acabat les copes, vol que en vagi a comprar a la botiga d'aquí al costat?

— Si has de tornar a tardar deu minuts, no cal.

— I s’ho veurà amb el plat?

— No, directament de l'ampolla.

— Ho sento, però això en el nostre restaurant no està permès.

— Ah! I menjar-ho del plat sí?

— Sí.

— Quina mena de restaurant és aquest?

— És que… L'estem restaurant.

— Què? Jo em pensava que el cartell que deia «l'Estem Restaurant», era el nom del restaurant, no pas que l'estiguéssiu restaurant.